Viatges de recerca

  • Rapanui
  • Rapanui

    Rapanui

    Rapanui (Illa de Pasqua) és una illa que pertany a l’estat de Xile i està ubicada en al Pacífic Sud, a més de 3.500 km de la costa Xilena. Aquesta petita illa té una forma gairebé triangular. Les seves dimensions són aproximadament 26.5 km de llargada per 12.5 km d’amplada amb una superfície de 163.6 km² sent totalment volcànica. La seva població és de 3.790 habitants, concentrats principalment en l’únic poble Hanga Roa. En el seu idioma autòcton, l’illa abans era coneguda com “te pito o te henua”, que significava: el mèlic del mon.

    El poble rapanui descendeix dels primers pobladors provinents de la Polinèsia. La seva societat era governada per l’ariki, la seva descendència es creia d’origen diví. Estava dividida en tribus amb classes ben estratificades. Cada poble ocupava una zona, sempre amb franja costera. En el litoral establien els centres religiosos, polítics i cerimonials com Anakena, Akahanga i adoraven als ancestres gairebé deïficats representats per a prop dels nou-cents moais que es poden trobar per tota l’illa.
    S’estima que la població de Rapanui va patir una gran crisis social atribuïda a principalment a dos factors: l´excés de població i la devastació de l’ecosistema entre els segles XVI i XVIII. La tala dels boscos i la sobreexplotació agrícola van disminuir la producció de cultius, fets que els van impedir de construir balses per la pesca en alta mar i aconseguir llenya per el foc. Cal afegir-hi també l’esgotament dels recursos marins costaners i dels ous de les aus marines que niaven a l’illa, tot plegat va desembocar en un estat de guerra entre les diferents tribus.

    Segons la tradició, va esclatar una guerra civil amb l’aixecament dels Hanau Momoko (orelles curtes), el poble comú, contra la classe dominant, els Hanau Eepe (orelles llargues, portaven grans i pesats pírcings), amb la consegüent destrucció dels altars cerimonials i l’abandó de les pedreres en les quals tallaven els moais. Els nadius llavors van començar a viure en coves per defensar-se dels atacs i alguns estudis semblen indicar que es va arribar, fins i tot, al canibalisme per poder sobreviure.

    Al 1804 l’illa va patir un dels primers raptes d’illencs. La tripulació del vaixell nord-americà Nancy va segrestar a dotze homes i a deu dones matant a tothom que van intentar impedir-ho. Passats uns dies de viatge la tripulació va deslligar els presoners que, desesperats, es van llençar al mar. Del 1862 fins al 1863 uns vint vaixells esclavistes, de diverses nacionalitats, van arribar a l’illa i es van emportar prop de 1400 habitants per treballar com esclaus a les hisendes de Perú i les explotacions de guano a la costa de Tarapacà i les illes de Chincha.
    Entre els esclavitzats es trobava l’últim rei de l’illa. El consegüent extermini de la classe sacerdotal va significar una enorme pèrdua; entre altres coses, l’única escriptura de la Polinèsia rongo-rongo va quedar inexplicada, de tal manera que encara en els nostres dies segueix sent indesxifrable.
    Molt pocs illencs van aconseguir sobreviure a l’esclavitud. Passats uns anys, tot i que massa tard, van ser retornats a l’illa. La majoria dels nouvinguts eren portadors de verola i d´altres malalties que van delmar encara més la seva població.

    Cap el 1864 els missioners evangelitzadors van reestructurar aquesta societat basant-se en models cristians, la qual cosa va tenir nefastes conseqüències per al poble pasqüens. Va desaparèixer el seu llenguatge cerimonial i part dels elements principals de la cultura rapanui. El 1877 només quedaven a l’illa 110 habitants nadius. El 1888 Xile establiria la seva sobirania sobre l’illa obligant als seus habitants a treballar en les explotacions ramaderes i agrícoles, provocant també d’aquesta manera la desaparició dels seus mètodes de pesca artesanal, clau de la seva subsistència en el passat.
    Els nadius van seguir tancats a la illa desposseïts de les seves terres i sense drets de ciutadania fins al 1966.

    Sobre el tatuatge en Rapanui, ja podem trobar escrits de navegants, missioners i científics a partir del segle XVIII. Tots coincideixen que la població anava abundantment tatuada, tant els homes com les dones. Els grans tatuatges van ser abandonats probablement poc abans de l’arribada dels primers missioners al 1864. Hi ha informació que parla d´un tal Kahumea, de la tribu miru, que era maori takona, és a dir, expert en aquest art i que també va acabar sent transportat com esclau pels peruans, al costat del rei Maurata.

    Us puc ben bé assegurar que Rapanui és un del llocs més espectaculars i màgics del planeta, sacseja sentiments de manera esfereïdora, et sents, t’hi trobes en una illa perduda en mig la grandària de l’oceà Pacífic.

    Durant gairebé dos mesos vaig viure a la casa de Julio Hotu. Ens havíem conegut a Barcelona en un concert a la basílica de Santa María del Pi, on ell era un dels músics d’un grup de música de Rapanui. De seguida em cridà l’atenció el seu tatuatge al coll, una reproducció exacte de les poques il·lustracions que es conserven de tatuatges d’aquelles terres. Va ser fàcil parlar amb ell i ràpidament va sorgir una gran simpatia. L’endemà ja el tenia al meu estudi: li vaig tatuar un lotus al canell i, a canvi, em lliurà un petit amulet de pedra que ell mateix havia tallat. Aprofitant l’avinentesa va convidar-me a casa seva. Al cap de dos anys vaig arribar a Rapanui. Quin somni!

    El primer dia em vaig apropar al mar de matinada. Eixia el sol, i sobre una pedra, com un déu tot dret i d’esquena, era allà, davant meu. El blau del mar retallava la seva silueta humana, gairebé despullat, cabell llarg i negre, cames lleugerament separades i tenses, la pell tota ella bruna, lluent, coberta amb bells tatuatges que els meus ulls recorrien infatigables, dibuixos geomètrics amb grans zones negres. El seu cos posseïa la força de la natura, de l’home, de la bellesa. Era un Déu.
    Cada cop més els habitants han anat recuperant el costum del tatuatge, sobretot el jovent. Cal pensar que l’illa gairebé restà deshabitada i que foren religiosos les primeres persones que els “ajudaren”, tanmateix costa poc d’imaginar el rebuig d’aquesta pràctica amb la imposició de la nova religió catòlica.

    Els tatuatges que més em van fascinar van ser els relacionats amb la seva pròpia iconografia. Molt simple, de línies força clares i harmòniques, com la cara de make make, un manu, un rona, alguns símbols de la seva escriptura encara indesxifrable. Gairebé no hi havia coloració, no hi havia ni els matisos grisencs. Els tatuatges els realitzen amb màquina. Alguns també fan tatuatges realistes ben lluny de les seus trets culturals. El meu estudi de tatuar va acabar sent la cuina de la casa d’en Julio. Complicat, entre plats i menjar, però ben cert, cada dia improvisaven un insòlit estudi on vaig tatuar en Julio i la seva família. Un gran gaudi.
    També vaig poder donar una conferència sobre els orígens del tatuatge a la petita biblioteca d’Hanga Roa.

    Vaig aprendre i vaig créixer molt, tot caminant per l’illa fins a l’esgotament. Vaig nedar al costat de peixos de mil colors, llegir sota l’ombra dels moais amb el vent i el soroll del mar, constant i eixordador, picant les roques. Ara tot resta dins meu, als plecs de la meva pell. Mokomae em gravà a la cama un preciós tatuatge, i així vaig tornar a Barcelona, transformada i feliç.

  • Tunísia
  • Tunísia

    Tunísia

    Tunísia és un petit país del nord d’ Àfrica, fronterer amb Algèria a l’oest i amb Líbia al sud-est, mentre que el mar Mediterrani banya els seus 1.300 kilòmetres de costes. La capital és la ciutat de Tunis. És un estat musulmà de 10.5 milions d’habitants.

    Tunísia suposà el meu primer encontre amb el tatuatge tradicional.

    Va ser aquí on s’obrí de molt endins un profund respecte i la necessitat de conèixer i estimar altres cultures, altres tatuatges.

    Les dones creuaven ràpides per carrers estrets . . . aquelles dones colrades pel sol, embolcallades en grans teles mostraven els seus petits i suaus tatuatges facials, alhora amb orgull i estranyesa. N’hi va haver prou per a sentir amb intensitat la connexió entre pells. I això començà allà, a Douz, compartint el dinar i el riure; ja mai més hi hauria aturador en cercar les nostres mirades de dona a dona, de complicitat, de sofriment i saviesa, de compartir tatuatges i segles de vida.

    Els seus tatuatges són relativament petits i sempre de formes geomètriques. És fa difícil d’endevinar la forma original del dibuix, degut al pas dels anys i sobretot el mètode utilitzat per tatuar: primer fan la ferida amb espines d’arbust però prefereixen les espines de roses i despès freguen la tinta sobre la ferida oberta fent que prengués un to grisós fosc, amb línies poc definides. No tenien per costum de repassar-se els tatuatges, això fa que moltes vegades, amb el pas del temps, només se’n pugui apreciar una taca tènue.

    L’encarregada de fer els tatuatges era la mare, o l’avia, també podia ser algú preuat per la família. Només néixer es feien els primers petits tatuatges molt a prop dels orificis de la boca o del nas. Llocs importants que comuniquen l’interior amb l’exterior i per on es creia que els mals esperits s’endinsaven i enverinaven els infants fins la mort. El segon tatuatge es portava a terme quan la nena es feia dona i podia ser al front, a la barbeta o a les mans: ara eren més grans i elaborats. En alguna foto antiga he vist preciosos tatuatges al costat del melic. Com ja he comentat anteriorment, no els repassaven mai, fet que fa que de tant suaus en puguin passar desapercebuts.

    En l’actualitat és fa difícil de veure dones tatuades de menys de 50 anys: evidentment els tatuatges són anteriors a l’arribada de la religió musulmana. Quant aquesta gent eren animistes i les seves creences romanien més a prop de la natura, el tatuatge era apreciat i valorat.

    Les fotos que veieu són de dones de Douz i Chibika. De fet, era difícil d’apropar-s´hi, però si aconseguies fer amistat amb el cap familiar, t’obrien les portes de casa seva. Cases sempre plenes de dones enfeinades i agradables que es delien per saber. Sempre disposades a convidar-te a fruir de la seva llar i dels seus aliments, i la complicitat era ràpida. Els homes amb qui vaig poder tenir contacte no duien tatuatges.

    Les fotos monocromes són del llibre Femmes d’Afrique du Nord: Cartes postales (1885-1930). En una de les tres postals hi apareix una mà tatuada del tot. Mai més no he aconseguit de poder veure personalment una cosa tan preciosa.

  • Tailàndia
  • Tailàndia

    Tailàndia

    El regne de Tailàndia tradicionalment conegut com Sian. És un estat que limita amb Laos, Cambodja, Malàisia i Myanmar. La capital de l’estat és Bangkok. Té aproximadament 66.500.000 habitants. El 95% de la població són budistes i menys d’un 5% musulmans.

    Suposo que la meva experiència com a dissenyadora gràfica, va fer créixer la meva fascinació per aquests tatuatges asiàtics, simples, sense color, molt gràfics, plens d’espiritualitat. . . i em van portar a recórrer un llarg camí a la recerca de la seva essència. El tatuatge em van portar a aquest, sens dubte, fascinant país del sud-est asiàtic, Tailàndia.

    Color taronja safrà, perfum d’encens barrejat amb el suau olor de lotus de l’interior dels temples. Suor lliscant suaument per tota la pell, gotes que recorren i modelen el teu cos. La pell és la frontera entre tu i el món, en aquesta sensible i fina línia és on els tailandesos graven els seus desitjos, les seves pregàries, és el més a prop de l’ànima que es pot arribar.

    No tenia notícies sobre el lloc de Tailàndia on es feien aquests tatuatges, o si podria assistir a la seva realització. La meva única informació era que tatuaven en alguns temples budistes, però on es trobaven? En aquest país hi ha milers i milers de temples, l’altra gran dubte residia en el fet de ser dona: se suposa que els monjos budistes no poden tocar-nos, i això sens dubte m’ho posava més difícil.

    Des de Catalunya vaig preguntar a amics tatuadors, vaig buscar també per internet, no trobava res concret. Tenia un nom, el de Wat Bang Phae, però no hi havia ningú que pogués dir-me on vivia, quina direcció prendre o a on anar.

    En una revista francesa vaig llegir una vegada que un interessant tatuador, anomenat Jimmy Wong, vivia a Bangkok, vaig buscar fins a trobar el seu telèfon i vaig pensar que podria ajudar-me.
    Vaig partir amb el seu telèfon a la butxaca, a la recerca d’aquests fascinants tatuatges gràfics …

    Ja a Tailàndia, des d’Ayutayá, la veu de Jimmy Wong em va arribar entretallada per telèfon. Efectivament tenia el seu estudi a Bangkok, em va donar la seva adreça i el seu peculiar horari de treball, a partir de les 22 h. fins a la matinada, podríem visitar-lo quan volguéssim, ell hi estaria encantat.

    Va ser com un àngel en la meva vida, em va obrir les portes del tatuatge tradicional tailandés; Jimmy Wong és una magnífica persona, sempre amb un somriure que li il·lumina la cara, li agrada transmetre i ensenyar, estima i coneix bé la seva cultura.

    Diu una llegenda que Lisu: un monjo ermità oriünd de Birmània, va ser qui va portar a Tailàndia la ciència del tatuatge sacre. Aquests tatuatges són considerats com talismans que transmeten energia i protecció. La seva estructura abstracta està formada de caràcters antics i de figures esquemàtiques com el tigre o el mico. Cada tatuatge té un valor, una força diferent, el seu poder el determina el dibuix i el lloc del cos on es troba, gairebé tots els tatuatges estan realitzats de la cintura cap amunt, la part més pura del cos. Les formes d’aquests antics tatuatges es remunten per sobre de 700 anys.

    En alguns temples budistes disseminats per tot el país es practica efectivament el tatuatge tradicional, però és en el gran temple de Wat Bang Phae on s’acull la major quantitat de monjos tatuadors, està format per un conjunt de temples, la majoria d’ells petits, disseminats en un recinte pla, decorats amb intensos colors, amb belles teulades pintades i construïdes amb fusta de teca, a l’estil tailandès. Per entrar-hi s’ha de pujar sempre unes escales i deixar enrere les sabates.

    L’energia que emana d’aquests temples es veu reflectida en el riu que passa a prop, diuen els seus habitants, que en aquest tram és ple de grans peixos …


    Els interiors són amplis, amb moltíssims altars plens de Budes i ofrenes. Els que es van a tatuar ofereixen en una safata ofrenes molt variades, flors de lotus, un paquet de tabac, encens, fruita, unes monedes; cada persona ofereix el que vol o pot pel seu tatuatge.

    Jimmy Wong va ser rebut com un amic. El gran somriure del mestre tatuador ens va donar la benvinguda; els seus tatuatges, els meus tatuatges, ens fan sentir còmplices. Amb un senyal, des del fons de la sala, el monjo tatuador m’indica que m’acosti, i em fa seure just al seu costat, molt a prop. Luan Pi Pan, és el seu nom, està assegut sobre d’un gran coixí ataronjat. Com un Déu, em mira i somriu. Em sento sobre les cames i, com a signe de respecte, el seu cap sempre a d’estar per sobre el meu, mira amb deteniment els meus tatuatges i m’ensenya els seus, un per un, em fa notar com n´està d´orgullós d’un en particular, és puja el vestit, i me’l mostra, és la figura d’un gran tigre a color tatuat a màquina, just a sobre de la cuixa esquerra.

    Torna a agafar els seus instruments de tatuatge, el seu somriure desapareix i la seva cara pren una expressió de gravetat, de concentració, tots callen o murmuren en veu baixa. Tatua movent la vara amb una agilitat sorprenent, la seva destresa és increïble, el tatuatge sorgeix com si ja estigués escrit, suaument, amb poca ferida, només fregant la peu, es percep el silenci … que lluny està tot de les nostres sorolloses màquines.

    La persona que està tatuant resa, molt concentrada, la seva postura és de respecte, de genolls i amb el cap inclinat lleugerament cap endavant. El seu tatuatge es troba a la part superior de l’esquena, està format per caràcters que resen mantres, escriptures molt antigues conegudes només per erudits o monjos.

    El seu instrument per tatuar és una llarga vara de metall d’uns 60 a 70 centímetres, acabada en punta semblant a una ploma estilogràfica. En el tatuatge no hi ha línies ni colors ni ombres, són petits punts tatuats un darrere l’altre, molt junts, que en cicatritzar s’expandeixen i s’ajunten, aconseguint així la definició del dibuix i aquesta especial i preciosa textura final.
    Un tatuador té moltes vares, utilitzant una per a cada persona, al final del dia es netegen i desinfecten per poder tornar a ser usades en properes sessions.

    Abans de començar el tatuatge es fa un ràpid esbós sobre la pell, i si el que es vol és un dibuix, s’utilitzen uns blocs tallats de fusta, molt antics, preciosos. S’unta el relleu amb oli de càmfora i es passa una flama per cremar l’oli, quedant una fina capa de carbonet sobre el dibuix. Es pressiona la matriu sobre de la pell i apareix la figura dibuixada. Actualment també s’utilitzen dibuixos nous amb tampons grans de goma molt semblants als tampons que usaven les nostres empreses per posar la data o el logotip.

    La tinta que ara s’utilitza és tinta xinesa, però antigament es feia en els temples amb molt variats ingredients, diuen que la serp era un d’ells.
    L’oli de sèsam s’utilitza com a tinta quan no es desitja que el tatuatge quedi dibuixat en el cos, la importància resideix en el dolor, en el desig, en els sentiments.

    El monjo tatuador subjecta la vara amb les dues mans i la mou amb diligència, és ajudat per dos persones que estiren de la pell, alhora s’estableix un cercle entre ells que transmet energia per poder suportar el dolor. Les sessions solen durar una hora per persona, els tatuats es van alternant, reben i ajuden.
    Per a mi era estrany veure aquelles persones amb el tatuatge sagnant esperant hores que se’ls acabi el tattoo, sense presses, gaudint de la llarga cerimònia del seu tatuatge.
    Crec que només hi vaig veure una dona; la dona pot ser tatuada per un monjo budista però entre la mà d’aquest i la seva pell es posa un mocador, evitant així el contacte directe. És corrent que les dones prefereixin que els seus tatuatges no siguin realitzats amb tinta sinó amb oli de sèsam que els fa invisibles als nostres ulls.

    Dins del recinte, al pati i a l’interior del temple vagabundejaven nombrosos gossos, mandrosos i silenciosos entre les persones: ningú ens en feia cas. Al cap d’algunes hores em vaig moure silenciosament, volia observar que succeïa en els altres temples, però res més creuar el llindar, en una petita i estreta sala, es repetia la mateixa escena: un monjo tatuant, gent ajudant i esperant, alguns gossos .., però alguna cosa passava, em vaig acostar i vaig quedar paralitzada recolzada contra la paret sense moure´m, amb la respiració tallada. La persona que s’estava tatuant havia entrat en un procés d’exaltació, es movia compulsivament, emetia uns crits muts…, però a la sala ningú s’alterava, el monjo va posar les mans sobre del seu pit i va esperar que es tranquil·litzés i recuperés el seva normalitat, després va tornar a reprendre el tatuatge. No sé molt bé el que vaig veure, no sé el que va passar, però per a ells és la manifestació de l’energia del tatuatge quan entra dins del nostre cos.

    En acabar un tatuatge, el monjo neteja molt poc a poc i delicadament la sang i la tinta sobrant, mentre resa xiuxiuejant un mantra, cada monjo té el seu, és secret li va ser transmès el seu mestre per poder fer de mediador entre el tatuat i l’esperit. Amb aquestes pregàries la cerimònia es dóna per acabada.
    Es creu que el tatuatge ha adquirit la força i la protecció que la persona necessita o desitjava. En tota la sala regne el silenci, llisca un aire místic, de devoció i de recolliment.

    Els temples budistes de Tailàndia són essencialment un lloc de trobada. Estan elevats del sòl, amb una sola planta i construïts de fusta, totalment oberts a l’exterior, amb grans portes i finestres per on entra l’aire i la llum amb un tènue olor d’encens i flors. L’espai que es crea és sensible, tot hi flueix, la gent viu al temple, entra i surt, riu, dorm, descansa, viu.

    Ens acomiadem amb un somriure, igual que com havíem arribat. A Luan Pi Pan se’l veia cansat, cada dia tatua més de vuit hores; el mòbil li havia sonat diverses vegades com a qualsevol tatuador occidental.

    Les seves formes i dibuixos no estan a la pell sinó a l’ànima, el tatuatge sacre segueix, sens dubte, latent i amb força en aquest fascinant país.

    Força i protecció a tots.

    Jimmy Wong, m’ha convidat per a un proper viatge: la visita a un altre temple budista on la màgia resideix a introduir unes petites peces cilíndriques d’or dins de la pell, el monjo fa les seves pregàries mentre introdueix amb un precís i ràpid cop la peça dins del teu cos, rebent així l’energia.
    Fascinant. Però això serà un altre viatge …

  • Myanmar
  • Myanmar

    Myanmar

    Myanmar o Burma (antiga Birmània), situada en ple continent asiàtic i enmig de dues civilitzacions mil.lenàries la Xina i l’Índia. Amb una extensió de 678.500 km2 i amb una població de 48 milions d’habitants. El 90% de la població practica el budisme, que està molt present en totes les formes de la vida birmana: la música, les construccions religioses, els monuments, els colors, etc.

    Burma té per lema “La felicitat es troba en una vida harmoniosament disciplinada”. I això es respira amb facilitat en aquest racó del sud-est asiàtic. Aquest país intenta sortir d’una profunda crisi social a causa de la pobresa i la dura repressió que durant anys han hagut de suportar, sobretot, algunes de les minories ètniques birmanes com els Karen, a les quals vaig poder visitar durant el meu viatge. Actualment i des de fa poc més de dos anys, la situació ha millorat, però encara podem trobar moltes tensions entre el govern central birmà i alguns d’aquests pobles que lluiten per defensar la seva cultura pròpia.

    Burma és espiritualitat, amor, bellesa, màgia. . .

    País de dones vives, fortes, morenes, guapes. . .

    País d’interminables fileres humanes de monjos budistes, ordenats i pausats, tots ells correctament vestits amb les seves túniques ataronjades i els caps rodons i rapats. . .

    País inundat per centenars de temples, molt bells. . .

    País de tatuatges únics, poderosos i sempre espirituals. . .

    Vaig arribar amb avió a Rangun, al sud del país. Als pocs dies em vaig traslladar a Mandalay, ciutat situada a la zona central del país i que em serviria d’eix per als meus desplaçaments. El meu viatge em portaria molt més al nord, per camins de remotes zones rurals a la recerca de fascinants tatuatges tradicionals.

Si pronuncies el nom de Mandalay suaument i amb els ulls tancats ja perceps com de màgica és aquesta ciutat.

En els seus carrers, places, temples. . . els homes llueixen grans tatuatges birmans. Són d’una sola peça, comencen a la cintura i acaben just després dels genolls; em recorden unes mitges brodades plenes de medallons. A vegades porten petits tatuatges als braços i al pit: noms, frases, i molt comú era la figura del tigre, animal de poder.

    Vaig continuar el meu viatge més cap al nord a través de petits pobles fins arribar a Thipaw, on la meva il·lusió era poder trobar i conèixer a un llegendari guerrer Shan. En el poble de Thipaw em va sorprendre la gran quantitat de tatuatges que portaven la gent jove, principalment d’escriptura, frases i noms que s’entrecreuaven amb els altres, produint una interessant barreja de geometria i cal·ligrafia.
Eren petits desitjos, precs o agraïments escrits en llengua pali o sànscrit.

    Un dels motius que van provocar el meu viatge fins a Burma va ser precisament el meu interès per conèixer aquests invencibles guerrers, dels que ja pocs queden en vida. Utilitzaven el tatuatge com a protecció, com si d’una cuirassa d’acer es tractés, cobrint el seu cos de tatuatge negre. Acompanyada d’un guia i un remer ens vam remuntar riu amunt, buscant el mític guerrer.
    I el vam trobar!
En l’interior d’una petita i fosca cabana ens esperava qui molts anys enrere havia estat un jove guerrer, tot orgullós dels seus tatuatges i molt content del nostre interès per la seva història. No podia ser mes feliç. Vaig poder acariciar la seva armadura de “metall”, la seva pell negra. . .

    Vivia amb la seva filla qui ens va explicar que el seu pare, d’uns 90 anys, el seu avi i tots els seus avantpassats, havien estat guerrers invencibles gràcies al tatuatge que els cobria el cos. Recorda que li van explicar que sobre els 14 o 15 anys s´iniciava el tatuatge, considerat un ritual màgic símbol del pas de jove a home-guerrer. Es començava pels braços i després es baixava per la resta del cos, deixant sense tatuar només la cara, les mans i els peus.

    La realització d’aquests tatuatges era molt laboriosa i lenta, punt per punt, sense un espai en blanc, només negre sòlid. L’instrument que utilitzaven per tatuar era de metall i finalitzava en forma d’agulla gruixuda. Aquests guerrers són, encara avui, homes molt venerats per la comunitat i mostren amb orgull el seu tatuatge-cuirassa, signe de força i poder.

    Única i fascinant la meva trobada amb els Shan.

A partir d’aquí, i a mesura que avançava el meu viatge, em vaig adonar que en altres poblats també trobava homes amb petites zones tatuades negres-compactes similars als Shan, reminiscència de la seva importància. Aquestes persones també creien que amb aquests tatuatges el seu cos es trobava més ben protegit davant l’adversitat i que els defensava de les picades de les serps, de les armes blanques, etc.

    Després de visitar aquest guerrer Shan, em vaig proposar arribar a conèixer a una dona Chin o “dona blava”.

    Per aconseguir-ho havia d’arribar a Chin State, una província de Myanmar que havia estat tancada al turisme durant molts anys, i que ara s’ha obert fa només deu mesos al turisme! Però aquells dies el territori estava tancat. A Myanmar això és una cosa molt comú. Hi ha determinats estats o divisions territorials en les que els estrangers no ens hi podem moure lliurement, províncies senceres tancades als ulls dels estranys. El motiu oficial és que són zones “no segures”, tant per assumptes polítics com per temes naturals. Per visitar-les necessitaves obtenir un permís especial. Després d´uns 12 dies o més de intentar-ho, només vam aconseguir que ens deixessin entrar en aquest territori a canvi d’una suma elevada de diners i amb transport i guies de l’estat. No era això el que jo desitjava.

    En el camí cap Chin State, no vaig poder evitar parar-me a la majestuosa Bagan, una àrida regió on s’aixequen, un darrere l’altre, centenars de temples budistes que il·luminen una interminable plana, l’espectacle és increïble.
    Entens cada cop més el tatuatge dins de la cultura birmana en veure dins dels temples com les seves imatges porten, pintats o esculpits, els tatuatges tradicionals birmans.

    Un cop vaig sortir de la màgica Bagan, la meva tàctica per aconseguir arribar a conèixer una “dona blava” va consistir a anar-me acostant, a poc a poc, cap els límits d’aquest territori prohibit dels Chin. Finalment vaig aconseguir trobar a una d’aquestes dones. Contactar-hi va ser una de les sensacions més boniques que recordo d’aquest viatge. Estava amb tota la família, em van fer entrar a la casa, em van donar de menjar. . . Tots parlaven i reien, i allò es va convertir ràpidament en una festa.

    Amb la mirada les dues ens vam reconèixer com a dones tatuades i això sempre és preciós i inexplicable.
    La petita població es deia Kyok, i la dona Thang Hleg, d’uns 50 anys. Ella és una de les anomenades “dones blaves” per el seu tatuatge tradicional a la cara. El seu rostre és de color blau!

    Completament tatuada per milers de punts fins i tot a sobre les parpelles. Als 10 o 11 anys és quan se’ls fa el seu primer i únic tatuatge. El xaman del poble és l’encarregat de realitzar el tatuatge, primer provoquen una ferida a la pell per després escampar i refregar per sobre un tint negre que no netejaran i deixaran assecar durant uns dies. Passat aquest temps, netegen la cara de la nena per eliminar el tint sobrant, de manera que la resta de la tinta s’haurà introduït a través de les ferides a la pell i al cicatritzar, deixaran un color blavós per sempre.

    Thang Hleg és l’última dona tatuada de la seva família. La seva mare i l´àvia portaven el tatuatge però les seves germanes petites i les seves filles ja no el llueixen. Em fa notar que està molt orgullosa de portar-lo, perquè denota a quin poble pertany. És una tradició que es va perdent a causa, sobretot, de la persecució i la repressió que han patit durant molts anys ètnies com la seva. Cal recordar que aquest tatuatge va ser prohibit, pel règim socialista birmà en la dècada de 1960, data que marca la gradual desaparició d’aquest ritus, sobretot després del pas dels missioners cristians per convertir a les comunitats animistes.

    Canvi de rumb i em dirigeixo al llac Inle a la recerca d’un carismàtic tatuador. Reuneixo informació sobre aquest home, que viu a Nyaung Swe (Yawnghwe), ciutat situada a la vora del llac. Es tracta d’un tatuador-astròleg, una mena de xaman que té els seus propis ritus ancestrals a través dels quals entén i practica el tatuatge des d’una perspectiva tan única com especial. La gent acudeix a la recerca de la seva saviesa, la qual és transmesa de pares a fills.

    Aquests savis, experts en l’estudi de les estrelles, procedeixen amb un ritual absolutament increïble, propi d’un mag que busca conjurar la màgia dels elements per portar-la fins a la pell dels seus visitants. La cerimònia del tatuatge comença amb uns petits paperets on aquest escriu el seu nom i el de la persona que va a tatuar, i tot seguit, els crema.
Els dibuixos i escrits que tatuarà són el resultat de la carta astral que realitza exprés per a cada persona, com també el dia i l’hora exacta per fer el tatuatge, la seva ubicació en el cos, el material en que esta fabricat l’instrument per tatuar i també el curiós nat que va muntat sobre l’eina. La tinta és molt important li vaig preguntar diverses vegades com l’elaborava i al final va acabar per ensenyar un dels seus secrets més ben guardats. Apassionant!! Va treure un petit cistell de palla amb cura i molta delicadesa, i va anar traient petits paquetets que els desembolcallava lentament un per un, m’explicava amb veu baixa alguns dels ingredients que utilitzava per a les seves tan cuidades “receptes”: purpurina, pols d’or, carbonet, encens, dents de porc, petits animalons dissecats, (vaig reconèixer sargantanes assecades). . .

    Per poder fer una barreja fluïda utilitza la bilis de diferents peixos. M’explica que això aporta la “màgia de la protecció” i després, quan ja té tota la mixtura acabada la introdueix dins d’una canya de bambú que enterra durant un mes aproximadament.

    En la seva petita i humil cabana també em va mostrar un gran tresor: el seu llibre de tatuatges, una mena de “llibre mestre” amb dibuixos, per a mi estranys però fascinants, no podies deixar de mirar-los, com si tinguessin un poder hipnòtic. Fets a mà i a dos colors: vermell i negre, i acompanyats d’escriptura pali. Les pàgines del llibre tenien forma d’acordió i unes boniques tapes dures. Anteriorment, en un petit poble prop de Thipaw, havia trobat un altre tatuador, que no era astròleg, però que també posseïa un imponent llibre molt semblant a aquest.

    Abans he esmentat que la seva eina de tatuar posseïa un nat. Vull explicar-vos dels nats que són petites figuretes religioses o cerimonials, a les que veneren i cuiden com als seus propis fills i a les que, constantment, presenten ofrenes. Aquests astròlegs tatuadors són, de fet, els únics que fan servir els nats per tatuar, els quals encaixen en la part superior del seu instrument i que seleccionen acuradament. L’eina de tatuar (feta en or, plata o ferro) està formada doncs per 3 elements: l’agulla, el mànec i el nat.

    Prop del llac Inle es troba l’estat de Kayah, el “país de les dones girafa” o les padaung, el seu nom en birmà, qualificatiu que detesten. Pertanyen a l’ètnia Kayan (o Karen), un dels molts grups ètnics que viuen en aquesta zona que fa frontera amb Tailàndia. És en l’actualitat, també un territori prohibit per als turistes, pel que vaig haver d’acceptar que hauria de buscar una altra vegada entre els pobles veïns.

    Les vaig trobar. Els seus colls alts les fan semblar arrogants i fins i tot distants. I és que el conjunt d’anells de llautó en espiral que porten al voltant del coll, braços o cames les fa adoptar una imatge altiva. Res més lluny de la realitat, són dones senzilles però si molt coquetes, que sempre que poden fan servir molts accessoris com arracades, mocadors de colors, flors ….
    Aquesta és una pràctica que la inicien ja des de ben petites, aproximadament als 5 anys, i que consisteix en anar pressionant a poc a poc la clavícula mitjançant l’addició d’anells, fent que sembli que tenen el coll més llarg. El nombre màxim d’anells que poden portar és de 25, i poden arribar a un pes de fins a 8 quilos.

    Aquestes dones em van explicar una mica com era el sistema que seguien:
    - Amb 9 anys: arriben als 14 anells.
- Amb 14 anys: arriben ja als 19 anells.
    - Amb 19 anys: es posen anells més gruixuts mantenint el nombre aconseguit.
    - Amb 24 anys: Es posen 6 anells extres a la part inferior del coll, però aquests són mòbils, al contrari que els que porten fins llavors que són rígids. La funció que tenen aquests últims ja no és la de seguir amb el procés d’estirament del coll, sinó que serveixen per reforçar encara més la imatge del coll llarg.

    Cap d’elles no es va queixar en cap moment d’aquests anells ni dels seus efectes, però a mesura que passava temps conversant-hi, m’anava adonant que tenien certes limitacions. Al girar el cap havien de rotar tot el cos, moviments lents, no poden doblegar el coll per la qual cosa els és difícil veure per on caminen i també vaig observar que algunes tenien petites ferides a les zones que envoltava el coll i a les espatlles, que tapaven amb compte amb alguns mocadors. Elles no veuen aquesta pràctica com un signe d’esclavitud o de dominació, sinó que la preserven com un signe de bellesa i d’identitat.

    Aquestes dones són autèntiques padaung, nascudes i criades en territori birmà a diferència de les dones que “s’exposen” en alguns llocs del nord de Tailàndia, que fugien de les polítiques repressives del govern central, trobant en territori Tailandès una sortida fàcil i propera. Un cop aquí, van estar certament desprotegides, i van passar d’un govern repressiu a un altre d´abusiu, que les utilitzava com a reclam turístic sent pràcticament “exposades” com a mercaderies.

    Aquesta és una història recurrent, que es repeteix en altres ètniques d’altres països on també són reprimides les seves pràctiques tribals, fins que els seus governants entenen que és més productiva la seva explotació turística que la seva repressió totalitària.

    Em dol tant en el cor.

    Myanmar, em va entrar molt profundament per no sortir mai més, van ser dos mesos viscuts minut a minut, respirant curiositats, aprenent-ne tant d’ells. Tornaré.

  • México
  • México

    México

    Mèxic, que en nàhuatl, llengua parlada per un gran nombre de grups ètnics mesoamericans, significa “el melic de la lluna”, és un país de l’Amèrica del Nord. Estat molt extens, amb una superfície propera als 2 milions de km ², i amb una població de 117 milions de persones. La seva capital és la immensa urbs, Mèxic D.F. poblada per 21 milions d’habitants. La llengua oficial és l’espanyol, incorporat a la cultura mexicana després de gairebé 300 anys de dominació espanyola.

    Mèxic, Mèxic, Mèxic. . . és vida.
    Tot és color, música, cultura, rialles, ball, alegria, m’agradaria viure en aquest país que desprèn una energia i una força tan positiva i energètica que no perceps fins que no estàs realment trepitjant la seva terra, respirant el seu aire calent.
    És el meu país.


    Aquesta gran civilització és la Mesoamèrica, anomenada cultura maia per molts, un terme molt genèric que no s’ajusta a la globalitat de les cultures que la integren: maies, olmeques, asteques, tolteques, mixteques, huastecs, etc. Només cal veure les seves grans construccions, les seves grans ciutats, palaus, carreteres, observatoris astrològics i els seus centres cerimonials per adonar-se de la grandiositat d´aquesta civilització avançada a la seva època. Destacar també el seu fi treball en or i plata, les seves joies i ornaments que també eren d’una gran qualitat artística.

    Però va ser amb l’arribada dels conqueridors espanyols, entre el 1519 i el 1521, que va començar la decadència i la ruptura total amb la seva cultura. La conquesta duta per Hérnan Cortés i els seus homes, va ser bàrbara, menyspreant i degradant per aquesta civilització, que res no pot justificar els actes duts a terme per els colonitzadors espanyols. Van arrasar tot el què van trobar: terres, ciutat, pobles i cultura; insensibles i salvatges anaven darrere de l’or i la conquesta, tot ho van destrossar, fins i tot a ells mateixos.
    Gran quantitat de magnífiques escultures mostren com aquests avantpassats mesoamèricans utilitzaven per comunicar-se i adornar-se, les modificacions corporals com el tatuatge, l’escarificació o el piercing: narigueras, bezotes, orejeras.

    Per realitzar aquestes joies-piercings utilitzaven una gran varietat de materials com l’obsidiana negra o vermella, l’or, la turqueses, la ceràmica, el cristall de roca, les jadeïtes i eren portats, sobretot, per les classes superiors, els caps, xamans i els guerrers, realçant, encara més, el seu estatus social.

    Parlarem ara dels seus fascinants i espectaculars piercings i modificacions:

    - Les incrustacions a les dents molt decoratives. En nombrosos museus vaig poder apreciar dentadures amb petites incrustacions a les dents de pedres precioses i sobretot de jade. No només això, sinó que a vegades les dents també estaven modificades, estaven afinades.

    - Las orejeras, són un dels trets distintius de les cultures mesoamericanes. Son grans arrecades que com més grosses les portaven més alt era el seu rang social. Aquests piercings-arrecades serien equivalents a les nostres actuals dilatacions, que tracten d’eixamplar progressivament el lòbul de l’orella a partir d’uns cèrcols de diferents mides que es van canviant cada vegada mes grans per augmentant-ne progressivament la mida, fins arribar a la mesura desitjada.

    - Els bezotes, per a mi son les peces més estranyes i elegants de totes. Són piercings labials, es posaven sota el llavi i podien arribar a assolir 2cm de diàmetre i uns 10cm de llargada! Eren realment joies molt ben treballades i que amb regularitat adoptaven formes d’animals, sobretot de caps d’ocells i d’àguiles i eren portats majoritàriament pels guerrers del poblat.

    Per a aquestes societats prehispàniques, el bezote era una peça molt important que concedia dignitat a qui la posseïa. Només la podia exhibir l’home que havia demostrat envers el seu poble lleialtat, coratge, noblesa. . . Era un piercing que havia de guanyar-se. Aquesta dignitat que els atorgava el bezote, els era arrabassada quan eren capturats pels seus rivals. Quan això succeïa, se’ls hi arrencava, de manera que aquests guerrers quedaven amb un forat sota del llavi per on perdien constantment saliva. Un símbol de màxima vergonya que els humiliava davant dels altres com a perdedors.

    - Les narigueras. Es perforaven el sèptun nasal i uns grans piercings els penjaven del nas; en els governants la peça podia tenir grans dimensions i gaire bé sempre era d’or. Els arribava a cobrir tota la boca.

    - Els forats a la llengua es realitzaven en el transcurs d’unes cerimònies de gran durada. Els xamans els hi foradaven la llengua i passaven per la ferida llargues cordes. Aquestes modificacions no eren permanents.

    - Les deformacions cranials. Nombrosos cranis en tots els museus del país indicaven que va ser un costum molt estès en les cultures mesoamericanes. Es feia per diferenciar a un grup social d’un altre o amb fins rituals. Es començava a fer en els primers mesos o anys de vida, ja que el crani podia ser fàcilment modelat. Usaven diferents tècniques per aconseguir-ho, amb embenats compressius o taules de fustes que estrenyien el voltant del cap.

    - Els ulls guenyos (estrabisme). Molt estrany costum!! . Feien guenyos als nens nobles. Per aconseguir-ho els hi lligaven al cap un cordó amb una figureta en l’extrem que els queia davant dels ulls, amb anys de mirar-la, anant forçant la vista s’aconseguia una mirada molt especial.

    
Somric, sempre m’imagino un home maia, alt, guapo, moreno, mirada penetrant, cabell negre i llarg, amb forts pits nus. . .

    Però he d’integrar dins aquesta imatge perfecta, tatuatges, escarificacions, orelles allargades, ulls guenyos, piercing al nas, dents llimades i un gran bezote sota del llavi. . . Em segueixen agradant em semblen interessants i molt excitants.

  • Hainan-Xina
  • Hainan-Xina

    Hainan-Xina

    Hainan, és una petita illa del sud-est de la Xina, té una extensió de 34.000 quilòmetres quadrats i una població de més de vuit milions de persones. La religió majoritària és el Budisme, seguida de l’Islam i del cristianisme.

    Contràriament al que la gent pensa sobre Xina, no és en absolut un país de tatuatges. Dins de la seva immensitat, tant geogràfica com cultural, és el país amb més habitants del planeta 1.306.313.800, hi ha però alguns llocs remots on se’n poden trobar. Un n´és la província de Yunan i l´altre l’illa de Hainan, a la resta del país hi trobem només algunes petites coses aïllades. Especialment destacables els escrits en els que es parla del tatuatge de càstig, consistia en fer unes marques geomètriques, a la cara o als braços, que senyalaven a perpetuïtat als delinqüents, fent -los així fàcilment reconeguts entre la gent.

    I . . tot llegint un llibre del 1976, comprat en un antiquari a París: Tatouages et tatoués de William Caruchet, vaig descobrir en el capítol: L’apport des grands voyages maritimes, l´illa de Hainan. Parlen d’aquesta petita illa i dels preciosos tattoos que hi fan, n´hi ha de flors, de papallones, d’insectes i remarquen que estaven tatuats amb gran delicadesa. Es clar que això ho deia l’historiador xines Ma Tien-lin que va viure el segle XII, però a partir d’aquesta crònica la meva curiositat és va despertar. Quins tatuatges hi havien ara a l’illa de Hainan?

    Motxilla, novio i avió aquesta va ser la combinació.

    El primer que vaig fer en arribar a Hainan va ser procurar-me dos intèrprets. No només per el meu desconeixement del xinés, sinó també perquè les persones amb les que m’interessava contactar només parlaven Li. D´aquesta manera, la comunicació anava del Li al xinés mandarí, i d´aquest darrer a l´anglès per acabar al català. Amb els meus intèrprets i fent servir diferents medis de transport: autobusos locals, cotxes de lloguer, ciclomotors, cames, vam emprendre un fascinant viatge cap a l´interior de l´illa per estrets i serpentejants camins. Mai no vaig perdre l’esperança de poder veure els últims tatuatges!.

    El meu primer contacte va ser a Wuzhi Shan, una petita ciutat, situada en el centre sud de l´illa, concretament una dona Li relativament jove amb clars tatuatges al rostre, de suggerents línies geomètriques que s´entrellaçaven dibuixant estranys laberints. La trobada va ser apassionant. Les dues, visiblement emocionades, vàrem parlar llargament a casa seva, molt sorpresa per el meu gran interès i admiració per els seus tatuatges. Actualment, a l´illa es menystenen obertament els tatuatges tradicionals, son considerats quelcom lleig i més aviat propis de pobles subdesenvolupats. És per això que aquella dona en veure´s afalagada per allò que habitualment només despertava que menyspreu, es va sentir agradablement sorpresa.

    Vaig continuar el meu viatge en direcció Ledong on majoritàriament hi viuen els Ha. En aquells encisadors poblats amb les dones assegudes davant de les portes de les seves cabanes i envoltades de nens jugant esvalotats, vaig trobar dones tatuades, totes de més de 70 anys. Va ser molt interessant veure-les i sobre tot poder-hi xerrar, si bé al principi em miraven amb certa desconfiança, ja que desconeixien que era jo i que volia. Els vaig explicar com vaig poder que estava molt interessada en els seus tatuatges, però al principi sempre n´obtenia la mateixa resposta: els amagaven i feien com si això del tatuatges no anés amb elles, ben aviat vaig descobrir la millor manera de guanyar-me la seva complicitat. Les seves mirades més aviat esquerpes i fugisseres canviaven completament quan els mostrava el tors i veien el gran tatuatge que s´estenia per la meva esquena, veien l´orgull amb que mostrava la meva pell, s’il·luminaven les seves mirades, no només era curiositat, era com si en un instant tota la injustícia patida al llarg dels anys, menystenint els seus tatuatges s’hagués esmicolat com per art de màgia. Més tard els vaig mostrar els tatuatges que porto a les cames, i sense deixar de mirar-me als ulls i amb un somriure gairebé infantil es van arremangar els pantalons i uns increïbles i nítids dibuixos geomètrics van aparèixer abraçant-los completament les cames.
    No van posar cap impediment a que les fotografiés, ans el contrari, m´atreviria a dir que gaudien amb els clics de la càmera apuntant cap els seus cossos. Poc a poc em van anar mostrant la seves esquenes i pits; tot els seus tatuatges.

    Continuant el meu viatge cap al cor de Hainan, direcció Baisha, vaig anar visitant diferents poblets de la regió, un rere l´altre i sempre succeïa el mateix. Passada poca estona d´iniciar converses amb els grups de dones tatuades, es creava una rotllana d´espectadors al voltant nostre, que conforme anava passant l´estona anava creixent fins arrasar com un remolí a tots els habitants del poblat. Les trobades era molt boniques, entre somriures totes acabàvem competint per mostrar aquella part del cos tatuada més amagada i secreta. Semblava que, per primer cop, la gent d´aquell lloc prengués consciencia dels tatuatges de les àvies. I no només conscients de la seva existència sinó també del seu valor. Cada poble per petit que fos es diferenciava subtilment dels altres per el disseny del tatuatge, aquelles marques formaven part de la seva identitat.

    La persona encarregada de realitzar els tatuatges era sempre una dona. Podia ser de la mateixa família o bé una especialista del poblat a la que es compensaria per el seu treball, per exemple donant-li una gallina. En la vida tradicional dels Li, les joves es tatuaven mes o menys entre els 9 i els 18 anys. No hi havia una època especial per fer-se els tatuatges, però algunes dates, especialment la de l’aniversari de naixement, eren considerades tabú per aquesta activitat. Normalment, es començava per la cara i després es continuava per la resta del cos, evidentment, es necessitaven varies sessions. La tradició estipulava que a la finalització del tatuatge s´havia de dur a terme una celebració, una petita festa en la que famílies i amics hi eren convidats. La festa constituïa clarament el punt i final de un ritus de pas que senyalitzava que l’adolescent tatuada podia ser ja considerada adulta i per tant, preparada per l´aparellament i la maternitat.

    La pràctica del tatuatge va començar a declinar cap a la primera meitat dels segle XX, i de fet jo mateixa ho vaig poder constatar, en veure com les germanes petites d´algunes de les dones grans ja no portaven tatuatges. El poderós estat xinés comunista, va reprimir, fins i tot amb càstigs, aquestes manifestacions per considerar-les retrògrades i símbol de pertinença i diferenciació. A Hainan, doncs, ja sigui per por a les autoritats o per el lògic afebliment de les pràctiques tradicionals davant els avenços del mon modern, els tatuatges van deixar completament de fer-se.

    Podem afirmar que al Hainan tradicional, no s´entenia una dona sense tatuatge, era no només important per la vida sinó també per la mort. Una dona no podia retrobar-se amb els seus avantpassats sense tatuatge, seria com presentar-se despullada i per tant no seria reconeguda ni acceptada per els seus ancestres i esdevindria un esperit errant. És per això que si moria una jove sense haver pogut ser tatuada, la tatuaven un cop morta.

    El tatuatge dels Li va des de les galtes al mentó, pel davant i pel darrera del coll, amb unes línies que baixen de manera agosarada fregant els mugrons fins a tocar del melic. Les línies fines recorren així mateix els braços des del colze fins al canell de la mà, continuant per els dits, també s´esplaien per les cames fins els turmells. Són dibuixos d’elegant geometria, de línies rectes o corbes, en ocasions paral·leles, i sempre mostrant un agradable harmonia. Mai en la meva vida havia pogut apreciar uns dibuixos tant purament geomètrics, nets i potents.
    La tinta era sempre negra. Elaborada a base de negre de fum i d´altres ingredients, s´aplicava a la pell mitjançant diferent tècniques. Primer es marcava el dibuix amb un fil impregnat de tinta, segurament per aconseguir línies rectes. La més senzilla consistia en introduir la tinta sota la epidermis amb punxades fetes de manera molt regular amb les espines d´un arbust que, em van mostrar, i que encara n´hi ha per tota l´illa. Un altre procediment habitual era el de fer petites ferides a la pell mitjançant un instrument fet amb pues de bambú molt esmolades i que amb petits cops feien entrar la tinta, una manera molt semblant a com es tatua a la Polinèsia.

    Aquestes dones grans, no recorden possiblement molts dels detalls del procés de tatuar, si recorden però i amb molta vivesa el record del dolor. Quan veien i tocaven els meus tatuatges, frunzien els llavis i el front en un clar signe de dolor i reconeixement. El dolor no té res d´agradable però sovint forma part inseparable de proves i ritus de pas que impliquen superació personal. I així és com tot sovint és vist el dolor en el tatuatge, fins i tot entre els joves de la nostra societat moderna.

    A la vella Hainan, el tatuatge constituïa una marca característica de la procedència ètnica de la persona que el lluïa. D´aquesta manera s´afegia a les altres marques identificatives com podien ser la indumentària tradicional, els pentinats o les pesades arracades que les dones portaven a les orelles, el pes dels cèrcols de fins a dos quilos, produïa dilatacions en els lòbuls de les orelles, que podien arribar a ser de fins a tres centímetres. Durant la meva estada, vaig poder observar moltes dones grans que duien els lòbuls dilatats, tot i que ja no lluïen les velles arracades.

    Aquesta petita illa va experimentar un canvi radical després de la revolució comunista a Xina. Les directrius polítiques van fer abandonar la indumentària tradicional dels diferents grups ètnics que la poblaven, els pentinats, el costum de portar grosses arracades i la pràctica del tatuatge. Les dones originàriament duien la faldilla molt curta i, com que probablement no va agradar gaire al govern, van ser obligades a cosir-les per el mig convertint-les així en uns més púdics shorts. Després, aquesta improvisada peça de vestir va sent progressivament substituïda per els pantalons d´un trist to gris i blavós tan generalitzat per tot el país.

    Avui el tatuatge ha caigut en l´oblit. Les dones grans a les que he entrevistat s´han sorprès del meu interès en els seus tatuatges. Moltes ja no recorden el perquè del tatuatge i repeteixen mecànicament el que diuen les més joves, allò que algun cop les autoritats els hi van fer creure per desistir d´aquest tipus de pràctiques: ” Que els antics Li feien els tatuatges per enlletgir a les dones joves i evitar així que fossin raptades”. Quin disbarat!

    Actualment també es parla de recuperar les velles tradicions veiem un retorn als teixits tradicionals, a la música a les danses. Però hi ha símbols d´identificació que son més difícils o gairebé impossibles de rescatar, com és el cas dels seus tatuatges.

    La marca en la pell és de per vida, i avui la vida a Hainan és definitivament diferent a la que va ser dècades enrera.

  • Gujarat-Índia
  • Gujarat-Índia

    Gujarat-Índia

    Estat de la Unió Índia, situat a la costa del mar d’Aràbia, a l’oest del país. Té frontera amb Pakistan al nord-oest i limita amb l’estat de Rajastàn al nord. La seva capital és la ciutat de Gandhinagar. El clima és principalment sec. Té una superfície total de 196.000 km² i 60.383.629 habitants.
    A l’estat de Gujarat coexisteixen diverses religions: hinduisme, islamisme, budisme, cristianisme, zoroastrisme i amb el major nombre de població el jainisme.

    Vaig anar a l’encontre del fascinant poble rabari, un poble nòmada situat al estat més occidental de l’Índia. Està distribuït en 32 tribus que travessen els deserts del Kutch i a vegades del Rajasthan. Els homes duen petits tatuatges, mentre que per a les seves dones el tatuatge és una part essencial en la manera d’entendre la vida. 

    Són les dones més altives i guapes que he vist mai. La seva mirada és penetrant, els seus ulls negres emmarcats pel khôl et miren mantenint l’esguard orgullós, les espatlles rectes, com preguntant, què vols, què hi fas aquí?
    Els seus vestits són preciosos, de textures diferents i plens de colors, porten arracades de formes peculiars o grosses dilatacions amb cèrcols de fines filigranes, d’or o plata, també collarets i molts braçalets; em cridà l’atenció un gran i preciós braçalet-esclava sobre el colze, era d’ivori, fet de la banya d’un elefant gran africà, era el dot valuós que rebia la dona al casar-se. Però l’ivori ja és impossible de comprar i les joves l’han substituït per molts braçalets prims de plàstic blanc. Si dissortadament enviduaven, havien de desprendre’s de totes les joies i de la roba de color, la roba passava ha ser tosca i negre. Tristament m’explicaven que la majoria de vegades els hi havien de trencar el braçalet en mil trossos ja que després de 40 ó 50 anys que no se’l havien tret mai era impossible de lliurar-lo . . . que n’havia de ser, de dolorós!
    A altres indrets encara vaig veure coses pitjors, centenars de tombes de dones. Tombes venerades de dones que s’havien llançat (o eren llençades) a la foguera del marit mort. Encara sento la punxada dolorosa al pit i ploro. Sí, ben alt perquè el món em senti i senti els crits de les dones mortes per les tradicions.

    Els tatuatges apareixen sempre on s’acaba la roba i comença la pell, és potser una protecció? Coll, braços, mans, cames i peus. Moltes duen un petit punt o creu a la galta o sota el llavi, aquest tatuatge els hi fan quan neixen per protegir-les de les malalties. Els grans tatuatges els comencen a partir dels 9 anys i s’acaben abans de casar-se, habitualment quant els pares pacten el casament, és del tot impensable casar-se sense tatuatges: no seria acollida per la nova família i menys encara pel marit. L’assumpte m’interessava i vaig voler pregunta´ls-hi molt clarament si els agradava de portar-los ja que d’alguna manera semblen imposats; totes, amb un somriure als llavis i un estrany moviment de cap van respondre que estaven molt orgulloses dels seus tatuatges, que les feia belles i per molt dolorosos que fossin eren molt desitjats.

    Els dibuixos dels seus tatuatges, bàsicament són sanefes fetes amb punts, molt boniques o també dibuixos petits: estrelles, escorpins, gerros i objectes de l’àmbit quotidià com ara el llitet d’un nadó o una ràdio, allò que els és proper. Una de les coses que per mi sempre em resultava curiós era quant al mig del tattoo hi apareix tatuat un rellotge de polsera . . . els hi encanten els nostres rellotges!

    Els tatuatges juntament amb els vestits i les joies fan que ràpidament sigui possible de saber a quin poble pertany cada dona: kachhi, dhebaria, vagadiya, sorathi, ahir, jats, harijan. Però sens dubte, per mi, les més interessants son les kachhi amb la seva sola línia de dibuixos al coll, també les dhebariya que en porten tres, i les vagadia amb cinc. Els homes porten pocs tatuatges i són petits: paons, escorpins, noms. Vesteixen de blanc amb un turbant gegantí al cap i una arracada grossa enmig de l’orella amb forma de botó. És força divertit el seu gran bigoti. I és ben curiós, passen mitja vida asseguts o ajaçats al llit, un llit disposat al carrer davant de la porta de casa, talment com una cadira, però és un llit! I, des de allà, anar mirant com se’n va amb languidesa la vida i les seves dones diligents xerrant, tenint cura dels fills, treballant, venent i comprant, fent la seva.

    Avui dia el seu tatuador és un home que passa pels pobles amb una endimoniada màquina elèctrica feta per ell mateix; i t’adones que els punts o dibuixets són cada cop més maldestres, fets sense cura, amb poc amor, només per uns quants cèntims. Tanmateix unes dones em van poder explicar que foren les seves àvies o una dona experta del poble qui, amb agulles de cosir lligades, els hi va fer els tatuatges a casa seva. Diuen que els curen amb tamariu en pols i oli. 

    Meravellós poble de dones insondables, fortes, elegants.

  • Colòmbia
  • Colòmbia

    Colòmbia

    Colòmbia, capital Bogotà, amb 46 milions d’habitants. Organitzat constitucionalment com una república. És l’única nació d’Amèrica del Sud que té costes a l’oceà Pacífic i al Mar Carib. Reconeguda a nivell mundial per la producció de cafè, flors, maragdes, carbó i petroli i per ser el segon dels països més rics en biodiversitat del món.

    Vaig viatjar per aquest fantàstic país gairebé durant dos mesos, sola però amb precaució i sense cap problema; gaudint de la seva gent, dels seus pobles i ciutats, i de la seva meravellosa natura.
    El meu viatge va començar a la capital, Bogotà, després vaig volar a Letizia en plena Amazonia i també al petitíssim poble de Niqui, departament del Chocó, una regió allunyada, increïble. També vaig visitar Medellín, Cartagena de Indias, Santa Marta, Parque Nacional de Tayrona, etc
    És sorprenent però el petit i senzill poblet de Taganga, al costat de mar Carib, em va robar el cor.

    Visita imprescindible, el Museo del Oro a Bogotà, IMPRESSIONANT! ple de narigueras i d’altres ornaments d’or.
    Les narigueras són grans piercings que es penjaven del nas. Eren uns objectes valuosos exquisidament treballats, de diferents formes, pes i disseny que utilitzaven com a distintiu els caps, guerrers, xamans i gent d’alt rang dins la tribu. S’escollia l’adequada depenent de l’estatus que s’ostentava i de l’esdeveniment o festa que es commemorava. N’hi ha de dimensions increïbles que els hi cobrien tota la boca i bona part del rostre.

    Us convido a que visiteu:

    http://www.youtube.com/watch?v=X4aZDhAA2WM

    I és en aquest viatge que vaig volar per primera vegada a la Amazonia a la petita ciutat de Letízia.
    És molt difícil, sense els permisos corresponents poder anar a visitar qualsevol poble dins de la gran selva amazònica. Però vaig assabentar-me que a Atalaya, l’últim poble on era possible arribar-hi sense problemes, era probable de trobar-hi persones de l’ètnia matis.
    Els matis sòn un poble molt interesant, els seus tatuatges i especials piercings són fascinants, la seva cultura és encara molt forta i vigent. Havia d´intentar-ho. Vaig aconseguir un guia que em volgués acompanyar, vam llogar dues motos i així vam creuar la frontera rumb a Atalaya, que era ja dins l’Amazonia brasilera.
    Pluja i fang és el que ens esperava pel camí, vaig aprendre a relliscar i a caure sense por, el llot ens feia de coixí!
    El poblet es troba just al costat del gran riu amazones. Caminant pel seu mercat i carrers vaig tenir la sort de trobar-me amb alguns homes del poble matis.

    Bina Tukum té 41 anys, hi vaig connectar immediatament, amb la mirada i amb el seu somriure, vam menjar plegats i vam poder parlar tranquil·lament de les seves tradicions.
    Es tatuen homes i dones, gairebé sempre en l’adolescència, la cerimònia es fa dins la casa principal del poble que li diuen maloca, on han de restar-hi 4 dies. La tinta la fan aixafant diverses fulles que prèviament han seleccionat. Com instrument per a tatuar, utilitzen unes llargues espines, lligades amb grups de tres, que procedeixen d’un arbust que es diu papuña. I així a poc a poc ens va anar explicant històries de les tradicions ancestrals del seu poble.
    Van passar les hores ràpidament, en acomiadar-nos vam ser conscients dels dos mons tan distants que pertanyíem, ens vam abraçar emocionats sabíem que mai mes no ens tornaríem a creuar. . . i molt lentament, seriós, es va treure el collaret que portava i me’l va posar, em va mirar als ulls tot dient unes paraules de les que mai no en sabré el significat i que poc m’importa, sé del cert que eren bones.
    El collaret el tinc sempre a prop, de vegades l’agafo i el premo fort enmig de les meves, mans i estic segura que ell ho sent.

    Visiteu aquesta web i sabreu una mica més d’aquest extraordinari poble de l´ Amazonia, el poble matis:

    http://pib.socioambiental.org/es/povo/matis/896
    http://pib.socioambiental.org/es/povo/matis/897

    Espero algun dia poder fer un gran viatge per l’Amazonia, és difícil però no impossible.
    Us animo que visiteu Colòmbia, és un gran país i la gent és encisadora.

    De vegades és tan potent el que m’embolcalla, és tan forta la màgia del moment, que una sola foto pot trencar tot l’encís; per això hi ha vegades que no tinc ni una sola fotografia de la persona o de l’indret.

  • Chile-Bolivia
  • Chile-Bolivia

    Chile-Bolivia

    Chile i Bolívia són dos països sud-americans que comparteixen fronteres, en els dos es parla espanyol com també altres llengües natives. A Bolívia es parla el quechua, aimara, guaraní, etc. A Chile trobem també l’aimara i el quechua així com el mapudungun i el rapanui.
    Chile, amb capital a Santiago i un cens de més de 16 milions d’habitants, és el país més llarg i estret del món, les seves costes arriben als 6.435 quilòmetres. És el país de Sud-América amb mes desenvolupament industrial. Bolívia, una nació què i viuen 10 milions de persones i Sucre és la seva capital però La Paz on se situa la seu del govern. Bolívia és el bressol de les antigues cultures precolombines

    Durant aquest múltiple viatge vaig poder palpar una mica l’essència d’aquests dos extraordinaris països sud-americans.

    Els seus paisatges són absoluts, immensament bells.

    Em va captivar el desert d’Atacama (Chile), és el més àrid del món, no hi ha paraules. . . És energia superior.

    I el llac Titicaca (Bolivia) el més alt navegable del món, és com allotjar-se al cel al costat de núvols. Aquests dos punts del planeta, Atacama i Llac Titicaca, van ser habitats pels Inques.

    A Chile em van oferir l’oportunitat de donar unes conferències sobre la història i l’actualitat del tatuatge. La primera ponència va ser a la interessant ciutat de Valparaíso a l’ Escuela de Arquitectura y Diseño de la Universidad Católica de Valparaíso i la segona en la regió de Tarapacá, en l’immens desert del nord, al Museo Regional de Iquique. La seva acollida va ser fantàstica i amable, un gran interès per tot lo relacionat amb el mon del tattoo.

    A partir d’aquests cicles de conferències, vaig decidir aprofitar l’ocasió i investigar una mica les zones, trobant algunes sorpreses extraordinàries, com les mòmies d’Arica, pertanyents a la cultura dels chinchorro i datades, ni més ni menys, de 7.000 anys d’antiguitat!! El procés i la cerimònia de momificació són únics al món.

    Cultura Chinchorro és el nom que rep un poble de pescadors que van habitar la costa del desert d’Atacama entre el 7.020 i el 1.500 a.C. Aquesta cultura va destacar per les seves excepcionals i primers ritus funeraris, molt abans que els egipcis també practiquessin els seus. A diferència d’aquests, el poble chinchorro no feien diferències entre els difunts momificats i qualsevol persona independentment del seu estatus social, edat o sexe, era tractada sota aquesta cerimònia.

    El procés de momificació que utilitzaven era acurat i metòdic. Primer retiraven la seva pell com si d’un vestit es tractés, amb compte de no trencar-lo per tornar a posar-lo més tard. Després procedien al buidatge total del cos del difunt, és a dir, treien del cos tots els seus òrgans i musculatura interior, fins a deixar només els ossos, totalment nets de qualsevol rastre orgànic inclòs el cervell!.

    Un cop fet això, omplien el cos amb branques, pals i pells d’animals i així aconseguien mantenir el volum i la forma del cos, que era posteriorment modelada en fang.
Aquest cos escorxat, emplenat i esculpit en fang, era finalment vestit amb la seva pròpia pell! Pell que després s’acoloria en negre o vermell. El procés funerari acabava cobrint la cara amb una màscara i el cap amb perruques fabricades amb pèl humà.

    Contemplar aquestes antigues mòmies fa adonar-te’n de la fragilitat de l’ésser humà, de la por a morir, de la importància del romandre.

    Interessant vídeo sobre la cerimònia de momificació de los chinchorros: http://www.youtube.com/watch?v=0Q6bVfTGous

    També vaig visitar Bolívia. La Paz, Potosí, Sucre. . . I el màgic llac Titicaca, que es troba a una altitud de gairebé 4.000 metres. Lloc increïble.

    Explica la llegenda que els fundadors de l’imperi Inca van néixer de l’escuma del llac al costat de l’illa del Sol.

    Una cosa molt interessant de vaig descobrir en moltes de les meves incursions per l’antropologia local, va ser trobar-me en els museus nombrosos cranis modificats de forma artificial i amb grans trepanacions (forats). Em quedava hores mirant abstreta, preguntant-me tantes coses! Qui era? perquè aquestes fortes deformacions? Com havia la seva mare embenar amb cura el crani per aconseguir aquest allargament de crani? I el sofriment quan els van foradar el cap. . .

    Què és una deformació cranial artificial, aplanament de cap, o embenatge de cap? és una forma de modificació corporal en la qual el crani és intencionalment deformat. Això s’aconsegueix distorsionant el normal creixement del crani d’un nen mitjançant l’aplicació de força. Formes planes, allargades (produïdes mitjançant l’embenat de dues plaques de fusta als costats del cap), rodones (embenat amb tela) i en forma de con, són les possibles formes. És realitza durant la infància, ja que el crani és més mal·leable en aquesta etapa. Aquesta modificació és molt pròpia de la cultura Inca i també als pobles mesoamericans (Mayes, Aztecas, etc.).

    La trepanació és una antiga pràctica mèdica que data del període neolític, fa 8.000 anys que es practica i que consisteix a fer orificis en l’os del crani d’una persona per tal de tractar-lo de diversos mals. D’acord a les creences de l’època, aquesta pràctica s’utilitzava per curar malalties mentals, mals de cap, tumors cerebrals, etc.
Vaig conversar amb diversos antropòlegs i vaig observar les armes que els incas i mayes utilitzaven en les guerres, unes letals maces (en quechua: Chaska chuqui o llança amb punta d’estrella) eren uns mànecs de fusta amb un objecte pesat a la punta. Normalment aquests objectes pesats tenien formes estrellades i eren les armes més comuns en l’exèrcit inca. Es diu que aquests objectes pesats de la punta de les maces solien ser d’or o plata, segons el rang del soldat.

    Els seus cops havien de dirigir directament al cap de l’enemic, és de suposar que originaven als valents guerrers, grans hematomes subdurals; aquests hematomes poden causar un augment de la pressió intracranial de mortalitat elevada, sent possiblement aquesta una de les causes d’aquests grans esvorancs. Per salvar-los la vida, els metges o xamans els realitzaven els forats i no és difícil comprendre, atenent la importància de la part de la nostra anatomia on es produeix l’escissió, la delicadesa i la precisió amb la qual s’ha de dur a terme aquesta operació. 
I la cosa més fascinant és que molts pacients van sobreviure!

    En nombrosos cranis vaig poder observar que l’os havia crescut i que el forat s’anava reduint i en alguns cranis fins i tot s’havia tancat completament!

    És sorprenent saber que la trepanació és la intervenció quirúrgica més antiga de la qual es té constància.

    Impregnada del seus paisatges, grans i superbs records tinc ja per sempre d’aquests dos països. Em van tractar amb molt respecte i afecte, vaig trobar bones persones i em van ensenyar la seva cultura, GRÀCIES.

  • Camerun
  • Camerun

    Camerun

    La República del Camerun es troba en plena Àfrica central. Es tracta d´un país amb una gran riquesa paisatgística i natural. Governada des de la seva capital, Yaundé, aquest país africà compte amb una població de 20 milions de persones i té l´anglès i el francès, com idiomes cooficials. Antiga colònia, primer alemanya i posteriorment anglesa i francesa, funciona como país independent des de fa gairebé 53 anys.
    Habiten el país més de dos-cents grups ètnics i lingüístics diferents, fet que dona forma a un país multicultural i ric en tots los sentits. La seva economia se sosté principalment gracies a la agricultura (cafè, cacau, cotó, cautxú) i el bestiar, i també per les seves exportacions comercials, com les del petroli, la fusta, el cacau i l´alumini.

    Per dur a terme aquesta aventura per el Camerun vaig comptar amb la companyia de l´antropòleg Joan Riera, excepcional coneixedor del món de las modificacions africanes, que a l´hora em va fer de guia i que em va permetre contactar d´una manera molt especial amb aquests pobles.

    Vaig arribar a Yaundé a mitja nit, tot a l´África es tan misteriós, tan torbador, la ciutat feia basarda; quan va començavar a clarejar tot era viu, centenars de persones es movien per la gran estació, vam agafar un tren en direcció al nord, cap a Ngaonderé.
    El nostre destí era el lamidat de Poli, una regió “independent”. Però el meu interès i la meva fascinació era la de poder apreciar els magnífics tatuatges-escarificacions de la ètnia Mbororo i també de la interesant ètnia Koma.

    Vam fer servir diversos medis de transport fins arribar al petitíssim poblat de Luga, habitat per els Koma, a tocar de la frontera nigeriana. És un de los últims pobles animistes que conserven els seus costums ancestrals i viuen en total equilibri amb el medi natural. El seu vestuari està basat en només fulles d´arbre. Aquest poble va ser batejat durant un temps com el “poble perdut”, degut a la seva llarga diàspora a la recerca de noves terres on assentar-se. Finalment, van raure als costeruts cingles de l´Alantika, un entorn preciós; aferrant-se al seu modus de vida tradicional.

    El retorn a Poli va ser llarg i complicat. Vam visitar assentaments Mbroros, dormint i menjant amb ells. Vull i haig de parlar de les dones. Dels seus vestits fets amb robes de colors intensos amb guarniments brillants, guapíssimes, elegants, segures, treballadores, els seus ulls són impressionants gairebé tant com els seus tatuatges, el seus rostres i pits estan completament acariciats por boniques cicatrius geomètriques.

    Son grans conservadores de les seves tradicions. Aquests pobles, en ser nòmades, circulen constantment per el territori, fet que els permet mantenir-se allunyats del focus continus de la repressió de les autoritats, convertint-se així en els millors conservadors del tatuatge tradicional.

    Poli, lloc fascinant, on vam tenir la sort de poder assistir a una festa-festeig; van arribar moltes dones i homes Mbororo de pobles llunyans, molt tímids però mudats, vestien acolorides i brillants robes ornamentades amb un gran nombre de botons de nacre i portaven bonics i senzills ornaments al coll, a les orelles al nas als canyes, etc. Les nenes-dones eren molt joves, menudes, primetes i cobrien el seu cap amb sumptuós mocador de colors. La seva pell fosca mostrava les magnifiques escarificacions i el seu llavi inferior estava tatuat en negre sòlid, es feia estrany i alhora era pertorbador.

    Els joves que les festejaven ballaven frenètics i s’apropaven a elles fixant les seves mirades. Encara que no eren homes virils, ans el contrari! Ho feien totalment transvestits, eren joves amb aparença de dona que cercaven la aprovació i l´apropament a les dones. Portaven a les cames molts i grans sonalls de ferro, molt pesats, que durant hores els feien sonar per el festeig, cansats i suats fins a l´esgotament. També ells lluïen escarificacions menors, però no per això, menys boniques.

    Vam continuar el nostre viatge cap a Pitou i des de allà vam visitar el pobles de muntanya de la ètnia Fali i, dins d´aquests, els Ram, on queda l´última generació antropòfaga. . . fascinant!
    Vaig trobar a nombroses dones grans que duien un forat sota el llavi, fet que donava constància de la utilització de grans piercings, però malauradament se n´ha perdut la tradició. Aquests piercings eren rodons i podien ser de fins a 5 centímetres de diàmetre, eren fets de pedra blanca de riu o d´ivori. Vaig tenir la sort de poder veure´n alguns relativament petits que encara feien servir les dones grans. Una d´elles, molt gran i entranyable, va treure d´una capseta, un tresor, el seu tresor! eren les seves joies, que ja no feia servir, i em va mostrar alguns dels seus antics piercings, enormes, blancs, ben polits.
    La historia es va perdent i penso que tant África com nosaltres, el món, ens anem empobrint, ens anem desprenent de la nostra particular identitat.

    Durant el viatge, vaig anar veient algunes dones Fali que lluïen petites dilatacions nasals, unes perforacions en la part superior del nas que porten o bé en un costat o a tots dos .

    Molt lluny, a l´Índia, a l´estat de Aruchal Prades, les dones Apatani porten encara avui unes dilatacions nassals semblants, però de dimensions molt superiors; quina connexió pot haver-hi entre aquests pobles?. . . sense explicació, sense raons. . . sovint et trobes tribus molt allunyades les unes de les altres, o bé per mars o per continents que estant duent a terme les mateixes tradicions i ritus, sense que mai hagin tingut cap contacte. Penso, percebo i m´emociona la connexió tan propera entre els homes. Un fil comú ens uneix a tots, quan somrius i et somriuen la complicitat es posa en evidència i et fa sentir intensament feliç, pertanys a un mateix món, al mateix món espiritual i és allà on ens trobarem tots en un de sol.

    I. . . finalment arribem a territori Baka, era la meva gran il·lusió, poder conèixer i compartir una mica de la meva vida amb la seva, són un poble extraordinari.
    Els pigmeus Baka pertanyen a les tribus pigmees que viuen en la Reserva Dja, a les selves sud-orientals del Camerun. Malgrat ser una tribu nòmada, cada cop més esdevenen sedentaris degut a la desforestació de les selves cameruneses, que van reduint el seu territori. Viuen en cabanes fetes amb fulles i branques a les que anomenen mongulu. El viatge és difícil, pesat i llarg. Vam arribar en bus fins al poble de Somalomo i des d´allà vam anar caminant fins a un petit assentament.
    Viuen al ben mig de la selva profunda i en total harmonia amb la natura. Els seus vestits són molt especials, una faldilla feta de tires de palmera, iguals per a tots: nens, adolescents, persones grans i evidentment tant per homes com per a dones. Sense sabates, sense collarets, sense cap guarniment. . . Una cosa si que vaig observar el cap del grup duia un estrany barret de pell d´animal.

    Són un poble principalment de caçadors i de recol·lectors, no cultiven!. No són agricultors sinó que mengen del que la selva els abasteix. Mantenen a més a més relacions d´intercanvi comercial amb els bantús.
    El poble Baka respira aquesta profunda connexió amb el medi que els envolcalla; amb la mateixa mare selva. És en aquesta frondositat on han crescut i d´on s´han alimentat durant generacions, una selva que veneren i protegeixen.
    Però la salvatge desforestació actual de la selva està provocant greus problemes a l´hora de trobar aliments. L´estat camerunès, a més a més, està duent a terme un projecte de destrucció d´aquest poble portant les tribus a zones “ civilitzades” en espais que els són cedits especialment i que els permet així tenir-los controlats. D´aquesta manera, evitant que estiguin dins la selva, no els causen problemes per dur a terme el seu projecte de desforestació.
    Pigmeu és un terme que, amb el temps, ha anat agafant unes clares connotacions negatives. Durant el meu viatge, ho vaig poder copsar, especialment quan veia el menysteniment amb el que eren tractats quan sortien de la selva i s´apropaven, per alguna necessitat, als poblats veïns.

    Fent camí cap a Somalomo vaig trobar alguns pobles bakas ja “civilitzats”, els vaig visitar i vaig poder parlar-hi. . . Intento descriure el que vaig percebre. . . Una gran tristor. . . Un gran desarrelament, un no saber qui sóc . . . Vaig percebre amb tots els sentits com un poble s´estava diluint, tenint-ne a més a més la certesa de que mai es podria recuperar.
    Les seves mirades mortes, els seus somriures apagats, l´actitud avorrida, absents, enfonsats en el fang que aquells dies de pluja ho engolia tot. La roba bruta i esquinçada regalada pels generosos homes blancs i les seves cases-barraques impersonals i fredes. Però havien d´estar feliços i agraïts ja que eren atesos un cop per setmana (o potser un cop al mes) per un metge i ens van dir que també tenien un mestre que no vam veure. Aquí comença una gran polèmica.

    Però els Baka que jo recordo, encara que tots estimo, son los Baka lliures amb la seva ancestral manera de viure.

    De lluny vam sentir els tambors, sabien que estàvem apropant-nos. Ens van rebre cantant i la canalla se´ns va literalment enganxar, nens plens de somriures, d’alegria, t´acariciaven, t´agafaven de la mà o de la cintura i jugaven amb els nostres cabells llargs. No es van separar de nosaltres fins al final de l´expedició i no era per falta d´afecte, ens vam adonar que es comportaven igual amb la resta dels membres del seu poble, sempre al costat dels grans jugant i rient. Els vam oferir alguns presents com agraïment per haver-nos rebut a casa seva. Els vam portar mel, els agradava tant!
    De seguida van aparèixer cadascun amb una fulla gran en forma de contenidor, el poble es va convertir en una festa, la festa de la mel. . . Com llepaven i reien!. També els agradaven molt les nostres cigarretes, només n´havies de treure una i ja tenies tots els homes al voltant, fumàvem plegats, en complicitat, amb un plaer!

    Era fabulós estar allà, amb tota aquella energia pura que et contagiava…

    Per la tarda tornaven de caçar i de recol·lectar plantes i fruites i el poblat s´animava, començaven a preparar els aliments, parlaven entre ells molt animadament explicant-se histories que dedueixo molt interessants només de veure amb quina atenció s’escoltaven i per com intervenien. . . em preguntava: què s´explicaran amb tanta passió un dia rere un altre ? No ho sé, però us puc dir que era molt bell veure´ls i escoltar-los.

    Va ser especialment interessant poder assistir, gracies al meu amic Joan Riera, a una cerimònia de modificació dental i a un ritual de petites escarificacions.

    Un dels costums més atraient per mi dels Baka és la que consisteix en llimar en punta les dents del davant. És una pràctica comú tant en els homes com en les dones i s´acostuma a fer en l´adolescència. Tenen una destresa increïble, d´un sol cop, sec i contundent, són capaços d’esbiaixar una peça dental deixant-la punxeguda i fina. Segons vam poder contrastar amb la gent del poblat, les raons d´aquesta pràctica estan relacionades amb la estètica i la higiene….

    Res hi tenen a veure algunes de les raons que hem sentit com les que diuen que és per millorar la mossegada al menjar carns dures de caça.

    Després del llimat, l’adoslescent Baka llueix una ampli somriure proba del seu valor i de la pertinença al grup, fet molt rellevant dins d´aquesta societat tribal.

    Les escarificacions són bàsicament incisions que es realitzen sobre la pell, i alguns cops s´unten amb cendra, que la pell absorveix deixant unes cicatrius d´un color grisos. La escarificació és una tècnica molt propera al tatuatge, que és utilitzada per les poblacions de raça negra per realçar-ne els dibuixos. És una forma molt usada per les ètnies cameruneses como la Mbororo.

    Tres van ser els adolescents escollits per el ritus, estaven contents i orgullosos. Al mig del poblat van escampar per terra un munt de fulles de gran tamany, com si es tractés d´una gran catifa verda. Van començar a sonar els càntics i els balls, percebíem el nerviosisme i la cerimònia va començar: va ser curta i intensa, es notava por als seus rostres i alegria a l’acabar.

    Per què tatuar-se, per què fer-se doloroses escarificacions, per què foradar-se el nas o els llavis. . .? l’ésser humà a tots els racons del món modifica el seu cos, per què? Seria llarg el debat, això em fa pensar en un text, unes paraules del famós antropòleg Lévi-Strauss en el seu llibre Tristos Tròpics on diu: “calia anar pintat per ser home; aquell que roman en estat natural no es distingeix de la bèstia”.

    Em va commoure el seu amor i respecte per tot el que els embolcalla.
    Els seus jocs amb els nens.
    Recordaré per sempre les seves rialles.

  • California-EEUU
  • California-EEUU

    California-EEUU

    Els Yurok són una tribu aborigen de l’Amèrica del Nord, el nom de la qual procedeix de yuruk “riu avall”, però que s’anomenava a si mateixa Olekwo’, “persona”. Parlen la llengua yurok i actualment són unes 5.800 persones.

    Viuen al llarg del riu Klamath i antigament també a la costa del Pacífic. Els seus poblats eren petites agrupacions de cases independents que pertanyien a nuclis familiars. Fou interessant de saber que disposaven de cases específiques per a les dones menstruants. Al cap portaven una banda coberta amb plomes de gall, coronada amb budells de cérvol. L’assentament de la seva economia era la pesca del salmó i la collita de fruits i llavors. La seva riquesa era avaluada en cinturons de petxines, talles d’obsidiana, cabelleres de plomes de picot i pells de cérvol albí. La religió preuava l’esforç individual per a obtenir mercès sobrenaturals, especialment mitjançant rituals purificadors i ritus per al benestar públic. El poder espiritual de guarir malalties era ben bé un reialme femení que atorgava a les dones alhora prestigi i riqueses.

    La tribu era tinguda per la més desenvolupada del nord de Califòrnia; les restes arqueològiques fan esment de que ja hi vivien al 1300. Es varen mantenir aïllats dels blancs fins ben bé entrat el segle XIX, tot i que formaven part de l’Imperi Espanyol, i des de 1821 de la República de Mèxic, però mai no se’ls va molestar. Des de 1848, van passar a formar part dels Estats Units d’Amèrica i des del 1849 de l’estat de Califòrnia, però cap contacte amb els blancs va ser efectiu fins 1870, doncs al seu territori no hi havia or. Això no obstant, patiren una epidèmia de verola el 1850. Cinc anys més tard se’ls va assignar una reserva i el 1988 s’aprovà l’Hoopa-Yurok Settlement Act que dividia llurs terres. 

    Feia temps que una remor deia que a Califòrnia un poble indi intentava recuperar la seva ancestral cultura i algunes dones tornaven a fer-se el tatuatge facial sota el mentó, propi dels seus avantpassats. La temptació era seductora i vaig prendre l’avió rumb a EEUU.

    Quant vaig arribar a la petita ciutat d‘Eureka, ja molt a prop de la reserva yurok, ens vam aturar en una benzinera. Estava distreta quan, tot just pel costat del cotxe, va passar una dona jove que no em va ni mirar. Tot d’una el meu cor s’encengué: portava el mentó tatuat. Accelerada, surto del cotxe per explicar l’esdeveniment al meu fill Gerard, que estava fent benzina (ell era el meu traductor). Tot va ser en va, la veu no em sortia! sota l’esguard sorprès d’en Gerard, vaig anar corrents a trobar la dona. Potser mai he estat tan impulsiva, m’atanso sempre amb exquisidesa sense envair la intimitat de la gent, però aquella vegada no va ser així. La vaig abraçar tot fent-l´hi entendre la raó de la meva alegria. Ho entengué ràpidament: era el seu tatuatge allò que em fascinava. I ens explicà amb tendresa que es deia Anneli i tenia 30 anys. 
    Feia dos anys que juntament amb dotze dones més havia pres aquesta decisió valenta de retrobar, per mitjà del tatuatge, la seva identitat perduda. I va ser gràcies a un tatuador de la Polinèsia que vingué expressament convidat per l’esdeveniment. Volien un treball fet a mà, enmig del silenci, només embolcallades en aquells moments singulars e irrepetibles pels càntics i l’energia dels seus avis. A la seva família feia anys que ja sen havia perdut la tradició ni tan sols la seva àvia en portava. Al poble només quedaven dues dones molt grans que encara eren portadores de la cultura del tatuatge. Ens va explicar emocionada que dia rere dia, quan es veu al mirall aquelles ratlles tatuades la fan feliç, li parlen del seu poble, i li donen força per estimar-l´ho i ajudar-l´ho una mica més cada dia. També portava dos braçalets, un a cada braç, tatuats amb motius tradicionals Yurok.

    Antigament, però, eren les dones xamans les encarregades de transmetre i fer el tatuatge; s’organitzava una cerimònia en un lloc especialment preparat per aquest esdeveniment, on les nenes s’hi recloïen sis i deu dies. Havien de fer un dejuni-neteja i preparar-se pel dolor i la seva nova vida de compromís amb el poble i amb la nova família que constituirien molt aviat. Com sempre, l’edat oscil·lava entre 12 i 14 anys, quan la nena es feia dona. Les classes altes gaudien d’una responsabilitat més gran, eren les més tatuades i es podien permetre una festa a la que també convidaven altres nenes de la mateixa edat, qui també eren llavors tatuades. L’eina pel cas era l’obsidiana, una pedra negra brillant, tallada i esmolada molt prima, emprada també com a arma. No n´hi havia d´obsidiana al seu territori, però l’obtenien mitjançant l’intercanvi amb altres tribus; la tinta era feta del sutge d’escorces d’arbre o d’arrels i la barrejaven amb médul.la de cérvol per tenir una textura més fluida, adequada per penetrar en la pell.

    Els homes no es tatuaven la cara, en canvi, duien alguns tatuatges al cos, però amb un tarannà més iniciàtic i desordenat. Llevat d’això, per a mi, hi havia un valuós i estrany tatuatge: eren unes petites ratlles o punts al braç, entre el colze i l’espatlla, com a forma de mesurar. La seva moneda era un crustaci de mar blanc, en forma de tub, d’uns cinc centímetres, els més valuosos eren els mes llargs i els portaven en forma de collar, de manera que una família quan més en tenia més alta esdevenia llur posició social. Quan eren emprats com moneda de pagament, els enfilaven, aguantaven el fil amb els dits de la seva pròpia mà i l’estiraven fins a les marques tatuades, així sabien quant valien els crustacis comprats o venuts en els seus intercanvis… força interesant!

    Però una dona em captivà, la Bertha, de 62 anys, encarregada de preparar i fumar els salmons i repartir-los cada dia entre els necessitats del poble, doncs hi havia homes grans afectats per l’alcohol i les malalties. Superar la vida “salvatge” dels seus avantpassats enmig de la naturalesa ha estat prou difícil; ara resideixen al costat de preses on és impossible que els salmons remuntin el seu camí de segles. Ara tot és ben diferent i no tothom hi pot fer front. A més, la Bertha mena un casal ample i bonic al costat del riu, la casa del poble, ens diu. El seu tatuatge, de tots els que he vist, és el mes gran i del que n’està molt orgullosa amb les seves ratlles gruixudes i potents. L’amplada de les ratlles assenyala el respecte i la importància que gaudeix dins la tribu. Quan s´és jove, es comença per línies primes i, si es guanya consideració amb el pas del temps, el tatuatge s’estén i pren potència com el que porta la Bertha.

    També les tribus karuk, hupa, tlowa, shasta, chulula, yuju (potser me’n oblido d’alguna) són dins d’aquest procés de recuperació; totes porten tatuatges al mentó amb línies primes o gruixudes i de vegades acompanyades per punts. Gairebé els hi comença dins la boca passant per damunt dels llavis; em recorda molt els que porten les dones maoris de Nova Zelanda.

    Durant la meva estada, un altre grup de dones es disposava a tatuar-se el mentó. Tan de bo els seus somnis esdevinguin realitat . . . una abraçada ben forta a totes elles, tan compromeses amb el seu poble!

  • Algèria
  • Algèria

    Algèria

    Algèria rep el seu nom de la seva capital i ciutat més important, Arge; és un estat localitzat al nord d’Àfrica. Sent el més gran del continent i de la riba mediterrània on hi limita pel nord. L’islam és la religió oficial i la professa una amplia majoria de la població. Habitada per 35.500.00 algerians.

    De vegades m’agrada escriure articles i aquest va ser publicat en la revista Tattoo Arte

    El meu segon viatge a la recerca dels orígens del tatuatge va començar en una petita ciutat perduda al sud d´Algèria, anomenada Tamanrasset; un carrer ample amb tamarindes centenaris ens donaven la benvinguda a l’Àfrica.

    En primer lloc ens vam dirigir cap Ahaggar i vam viatjar per les muntanyes de Assekrem, ens desplaçàvem en vehicles 4×4, amb els sacs de dormir, i guiats per homes tuareg. El viatge va continuar cap el sud a tocar de la frontera de Níger, per després continuar tot vorejant Líbia fins arribar a Tassili n’Ajjer.

    Tassili n’Ajjer és un altiplà situat al nord est de Ahaggar, al ben mig del Sàhara. El nostre objectiu era d´arribar a Jabbaren (gegant en tuareg); aquest altiplà format per grans roques és de difícil accés donat el seu gran desnivell. El camí, de gairebé uns 15 km, és estret i sinuós, el vent sempre present és endimoniadament fred.
    Però aquesta era la meva meta.

    Acompanyada d´un guia tuareg i de rucs que ens ajudaven amb el material, vaig emprendre l´ascensió a la recerca de la Dama Blanca…

    Jabbaren amaga un dels santuaris arqueològics més rics del món, hi podem trobar unes 5.000 pintures rupestres de tots els estils. Se´n pot deduir que més de dotze civilitzacions diferents van pintar i gravar milers de figures humanes i d´animals de fauna salvatge: elefants, rinoceronts, girafes; o de domèstics com els bòvids.
    Fa uns 9.000 anys, tot aprofitant els forats d´entre les pedres, els nostres pares prehistòrics dels Tassili n’Ajjer van pintar i gravar les primeres pintures.
    En aquella època el clima era càlid i humit però va anar evolucionant cap a càlid i sec fins arribar al clima actual, desèrtic. En els seus dibuixos podem apreciar una sèrie d´animals que de cap manera no podrien viure en un clima extremadament sec. Actualment a  l’altiplà gairebé no hi ha vida, conseqüència directa de la manca d’aigua. Encara avui podem observar els rastres del llits dels grans rius totalment eixuts.
    Les pintures que aquí hi trobem les podem es dividir en quatre grans èpoques:
    I – Període del Búbal. Iniciat fa uns  8600 anys i finalitzat fa uns 6000. Neolític antic.
    II – Període dels Pastors i  Bòvids. Iniciat als volts de fa  6000 anys fins fa 4500. Neolític mitjà i final.
    III – Període del Cavall dels Carros i dels Cavallers.  Iniciat fa uns  4500 anys fins la nostra època. Prehistòric.
    IV – Període del Camell. Iniciat fa uns 1.700 anys fins als nostres dies.
    El nostres interès estava especialment centrat en les que comprenen el període Búbal , que va dels anys 8.600 al 6.000. És a dir, en el neolític antic i específicament en els anomenats Caps rodons.

    Els pigments utilitzats són l´ocre, el carbó i el caolí, barrejats amb el blanc d´ou, la llet o la sang. La llum i el vent són els seus grans enemics donat l´alteració dels colors que produeixen.
    Les pintures i els gravats de Jabbaren van ser trobats per Brenáns i més tard estudiades per Henri Lhote i el seu equip cap el 1956.

    Semblava doncs un paisatge lunar, impressionant, tres colors nets, el blau saturat de cel, el negre de les roques brillants i l´ocre torrat de la sorra. En el cim els colors i quan més intens era el fred i el vent, més vius i agosarats em semblàvem.
    Vam començar a mirar els dibuixos de les coves menys fondes que se´ns mostraven entre les roques. Uns dibuixos estilitzats, harmònics i fascinants. No va ser fins unes hores després que vam arribar on habita la Dama Blanca des de fa gairebé uns 8.500 anys. Aquella dona menuda,  amb una alçada d´uns 120 cm, corre o balla amb unes banyes al cap i amb el cos gairebé nu. Llueix a la pell uns punts que dibuixen unes línies de color ocre clar que bé podrien ser la representació de tatuatges.

    La similitud dels seus dibuixos amb els tatuatges trobats en diverses mòmies egípcies i líbies és sorprenent. Són també tatuatges geomètrics de punts que formen línies. Era evident que estava davant d´una de les representacions del tatuatge més antigues de les que coneixem en la història de la humanitat.

    Però, qui va ser l´autor d´aquesta imatge femenina que amb el seus dits va agafar un pinzell i va dibuixar el que veia en el seu cos o en el d´altres?. Que volia expressar amb aquelles marques o emblemes: la tribu a la que pertanyien, la jerarquia social, eren el segell d´una finalitat espiritual o només eren guarniments..?
    Vaig estendre els braços, vaig obrir les mans i les vaig col·locar just a sobre de la Dama. La pedra era gelada, però la sang em bullia. El meu Jo primitiu, tan a prop.

    En proceso

  • Perú
  • Benin